La intel·ligència artificial ha entrat a les nostres vides amb una velocitat difícil de comparar amb transformacions anteriors. Certament, no és la primera gran revolució que experimenta la humanitat, però podria ser la més ràpida. En efecte, fa apenes uns anys, moltes de les eines que avui fem servir cada dia encara semblaven experimentals. Ara escriuen textos, responen preguntes, organitzen informació, generen imatges, tradueixen converses i acompanyen processos de treball de milions de persones. La sensació de canvi accelerat és real. I probablement tot just n’estem veient el principi.
Arran de la conferència “Intel·ligència Artificial i Humanisme” organitzada per la Fundació Tsawa a Madrid el dia 7 de maig de 2026, van quedar obertes moltes preguntes que mereixen continuar pensant-se més enllà del format del debat. Potser la principal és aquesta: quin tipus de relació volem establir amb aquestes tecnologies?
Sovint la discussió pública sobre la IA oscil·la entre dos extrems poc útils. D’una banda, la visió apocalíptica que ens diu que les màquines ens acabaran substituint i deshumanitzaran completament la societat. De l’altra, una confiança gairebé automàtica en el fet que qualsevol avenç tecnològic és a la força causa de progrés. Cap de les dues posicions sembla suficient per entendre el que està passant. La qüestió probablement no és si la intel·ligència artificial és bona o dolenta en si mateixa. La qüestió és quin ús en fem i quines parts de la nostra vida decidim conservar sota responsabilitat humana.
Quan fem servir la IA com a eina d’ampliació, el seu potencial és enorme. Ens ajuda a processar més informació, treballar més de pressa, accedir a coneixements complexos o desenvolupar tasques que abans necessitaven molt més temps i recursos. En aquest sentit, es pot convertir en una tecnologia d’allò més útil. A més, és una mena de tecnologia que, si més no en part, es podria posar a l’abast de tothom, cosa que contribuiria a la igualtat d’oportunitats.
Però hi ha una diferència important entre ampliar capacitats i substituir-les. La tecnologia comença a ser problemàtica quan deixem de fer-la servir com a col·laboració i comencem a convertir-la en delegació total. Quan ens retirem de l’escenari i deixem que la IA pensi per nosaltres, decideixi per nosaltres o interpreti el món en lloc de fer-ho nosaltres, estem acceptant uns riscos evitables que probablement són molt perillosos. No perquè les màquines tinguin males intencions, sinó perquè nosaltres renunciem a exercir determinades capacitats que fins ara ens havien caracteritzat com a humans.
Això, d’alguna manera, ja ha passat altres vegades. Hi ha habilitats que pràcticament hem perdut per manca d’ús. L’orientació espacial s’ha afeblit des que depenem del GPS. L’escriptura manual ocupa cada cop menys espai a la nostra vida quotidiana. Moltes operacions mentals simples han desaparegut perquè les externalitzem completament en dispositius. Amb la IA generativa ens estem aproximant a una cosa semblant, però en terrenys molt més delicats: l’atenció, el pensament crític, l’elaboració pròpia d’idees i fins i tot certes formes de sensibilitat moral.
Les màquines i el seu programari, com a mínim tal com les concebem fins ara, són un producte del disseny i la creació humana. No tenen intencionalitat, no tenen lliure albir, no tenen compàs moral. És una responsabilitat humana donar la direcció a la tecnologia, especialment respecte a la moral.
Però pensar implica esforç, i prendre decisions potser encara en requereix més. I precisament per això aquestes capacitats es potencien quan es fan servir. Si tot allò que resulta complex, lent o ambigu passa automàticament a mans de sistemes artificials, hi ha el risc d’anar perdent no només habilitats tècniques, sinó també profunditat humana.
Hi ha un altre fenomen especialment interessant: moltes persones ja mantenen converses constants amb models de llenguatge, com si estiguessin parlant amb algú real. I en cert sentit és comprensible. Aquestes eines han assolit un nivell de fluïdesa prou sofisticat per generar sensació d’escolta, comprensió i acompanyament. Això obre possibilitats valuoses. Algunes persones fan servir aquests sistemes per ordenar pensaments, reflexionar, aclarir emocions o fins i tot com a suport terapèutic. La màquina funciona com una mena de mirall estructurat: torna les nostres pròpies idees organitzades, reformulades i ampliades. Però aquí apareixen noves preguntes: Què passa quan comencem a substituir vincles humans per relacions simulades? Què implica confiar intimitats a sistemes dissenyats per grans corporacions tecnològiques? Fins a quin punt la sensació de comprensió que produeixen aquestes eines correspon a una comprensió real?
Potser una de les claus està a recordar una cosa molt simple: les màquines poden processar llenguatge, però no estan vives. No tenen experiència humana, vulnerabilitat, consciència ni compassió. No senten alegria, ni pena, ni por, ni satisfacció. Poden imitar moltes expressions externes de les nostres qualitats i sentiments, però això no significa que tinguin res d’això en un sentit genuí. Per això és absolutament clau que nosaltres no desapareguem en la nostra relació amb la IA.
La intel·ligència artificial pot ser una eina extraordinària sempre que continuï havent-hi darrere una intenció humana. Allò que és veritablement decisiu no és que les màquines siguin cada vegada més intel·ligents, sinó que nosaltres no deixem de ser conscients, crítics i plenament humans. Potser el repte d’aquesta època no és només desenvolupar tecnologies més avançades, sinó desenvolupar també una cultura capaç d’utilitzar-les sense perdre precisament allò que les màquines no poden reemplaçar.